D’altres com si orbs, com a murs devastats,
s’estimen més deixar-se un bassiot
de pluja a l’ala del capell, i com els morts,
plomen la seva carn fins al gest primordial,
els ulls covats fins a les conques,
l’herba a les dents, gairebé immortals, o almenys,
certament durables, estranyament polides, blanques,
com si orbs, d’altres et porten en braços
o et serven en un petit bocí de film a la cartera,
et guarden nua, com si sords, i jo em record
dels teus mugrons, de la cintura despullada,
dels teus ulls clars, quasi de cega,
i jo em record, ara com si mut, d’haver jagut amb tu
damunt una paret de pedra seca,
a l’estiu, i una tempesta i un concert a un camp
de braus
aquella nit que queien les torres ferides per
avions.
I un temps la vida era llavors un fluid lent
amb lents meandres, atributs segurs,
premis previsibles i és cert que les calamitats
eren més llunyanes que aquests focs,
que de qualque part també arribaven
zumzeigs elèctrics com de metralla coberta
de cotó, però, tant és,
els estius eren llargs com cales profundes
i les veles de les barques
eren mandroses com els vents de juliol
ben allunyats de les frissors nefastes,
de neguits esdrúixols i esmolats:
en els teus ulls clars quasi de cega,
en la teva cintura despullada
s’esmicolen els rellotges, esclaten
estructures de vidre i d’alumini,
es fon l’acer, i un riu de benzina
en flames uneix mal i plaer
en un estany impossible i redundant.